Category: eines


LA DALLA


LA DALLA és una eina agrícola que consisteix en una fulla d’acer , d’uns quatre o cinc pams de llargària, lleugerament corbada i molt afilada. Al anar a ran de terra necessita un mànec per agafar-la ( d’uns 170 cm ) fet abans de fusta i actualment també d’altres materials metàlics o plàstics. La làmina metàl.lica menys corbada que la falç però mes ampla i llarga , fins a 80 cm. normalment ( La fotografia ho mostra amb perfecció ).
La Dalla no va aparèixer a Europa fins els segles XII – XIII i va substituir la falç en alguns casos. Actualment la seva feina la fan màquines accionades amb motor ( les desbrossadores ). És una eina que utilitza la pagesia per estassar l’herba que es dóna als animals com farratge.

La dallada o sega de l’herba farratgera és una tasca fonamental en el cicle de les feines agrícoles. Amb l’ajuda de la dalla, els pagesos i ramaders tallan l’herba que creix pels prats amb l’objectiu d’alimentar el bestiar. L’herba del prat, la que no es sembra sinó que creix salvatgement, té el seu propi cicle natural que, tot i que depén molt de les pluges, permet fer fins a tres dallades anuals. El primer dall es va a finals de maig- principis de juny; el segon a finals de juliol – principis d’agost i el tercer al setembre. Tota l’herba dallada es emmagatzemada i utilitzada com a farratge per alimentar el bestiar durant la resta de l’any.

La técnica de dallar , no és tan fàcil com sembla, és molt depurada i té els seus secrets. El mànec que surt del mig del mànec llarg per poder controlar l’operació de dallar, es fonamental ( qui no el sap manegar mai serà un bon dallador ). A més existeixen técniques complementaries com es pica la dalla amb el martell i l’enclusa i com s’esmola el tall amb la pedra foguera.

Posaré uns petits refranys : La Dalla, pel que l’afines talla. La Dalla, segons el que menja, talla. Entre blat i palla, con més n’hi ha, més se’n dalla. Quan el blat rosseja, la dalla neteja. Cap pagés dalla el blat quan plou.

En el País Basc la dallada , anomenada ” segalaritza ” s’ha convertit en un dels esports rurals més actius i populars. A diferència de la catalana és molt competitiva i els concursos, que s’efectuen amb dalles especials, consisteixen en veure qui aconsegueix , en menys temps, segar més herba. A Catalunya solament existeix un Concurs de Dalla i es fa durant el mes de juny, al Prat de la Font de la Clatera, a Els Hostalets d’en Bas ( Garrotxa), festa que va nèixer l’any 1.999.

Finalment la dalla ( en castellà guadaña ) és l’emblema de la mort, vestida de negre amb una caputxa que no permet veure que en realitat és un esquelet. ” Al capdevall , a tots ens sega la mateixa dalla “. Una demostració palesa es la ” Dansa de la Mort ” de Vergés ( Ampordà ).
Anuncios

PEÇES D’UNA POLLEGANA


L’arada, aladre o pollegana es un instrument essencialment d’una peça on va fitxada la rella, i d’un espigó on va lligat o junyit l’animal o animals per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra.
Hi ha diferents tipus de pollegana : giritaria, de pala fixa, amb paletes, de fusta i de ferro. La giratoria tenia dues pales que giraven sobre un eix i per tant permetia treballar en dos sentits. La de pala fixa o francesa tenia la pala entre la barra del timó i la barra de direcció amb el corresponent forcat, funciona en un sol sentit i direcció. I la que tenia a la rella dues ales tallants apta per un treball molt superficial, pràcticament amb l’única missió de netejar l’herba.
Les parts principals són : la corba : peça de la pollegana que travessa la base ( es de fusta o de ferro ) més o menys corbada, amb la qual dos o un animal són junyits pel cap o pel coll a la pollegana; la dental peça a on encaixa la rella ; la rella : peça de ferro, tallant per un extrem i amb mànec o cua a l’altre , mitjançant el qual es fixada al dental de la pollegana, que serveix per a penetrar dins la terra i obrir-hi solcs; l’orellera peça de ferro o fusta que, en forma d’aleta , es possa al costat d’una pollegana amb la finalitat d’eixemplar el solcs i on van encaixats els orellons que serveixen per tombar la terra remoguda per la rella; l’esteva : peça curta i posterior de la pollegana , sobre la qual el llaurador s’aferra per conrear la terra; la corba i el jou són la meteixa cosa; la tinella : peça que enganxada al dental i a la cameta fa de contrafort i finalment el tascó : peça en forma de falca per a pressionar a l’esteva amb la reixa entre les anelles que subjecten el timó i la cameta.
Mireu el que escrivia Virgil en el llibre ” GEORGUIGUES ” : ” Sense triga, es pren dins els boscos un om que es força amb volència a vinclar-se per fer-ne una cameta i se li imprimeix la forma d’una arada corba ; se li ajusta, pel costat de la rella, un timó que ateny vuit peus de llargària ( uns 2,60 m. ), dues orelles i un dental de doble esquena. Es talla també, abans, per al jou , un tell lleuger i un faig alterós per a l’ esteva. Com podeu percebir res no s’escriu sota el sol. Tots en certa forma som uns copiadors.
Acabaré amb tres refrans :
Amb una pollegana vories si’ls faria rectes els solcs.
Qui no llaura en dur ni moll, tot l’any va amb el sac al coll.
Cunyats i relles de forcats , sols són bons ben soterrats.

POLLEGANA


La Pollegana es una arreu moderna o de pala en la qual el grup d’atracció és un forcat. Es una eina utilitzada per a llaurar la terra a través d’obrir-hi solcs, normalment per condicionar-la millor per a la sembra o per treure herbes i la crosta de la terrra perquè s’ha oxigeni.
Les primeres polleganes eren fetes completament de fusta amb tracció humana ( com la de la fotografia). Al domesticar el bous permeté comptar amb llur força de tracció per llaurar. L’arada romana estava composta per una part davantera que era la que estirava l’animal, onomenada timó, peça que estava enllaçada amb la cameta i aquesta s’unia amb la base de la rella mitjançant una felera per aproximadament la meitat de la cameta i per la punta amb el dentall.
La rella era la part que servia per llaurar, enfontsant-se a dintre la terra, tot i que no seria de ferro fins al segle IX. La pollegana de ferro va permetre fer solcs més profunds, airejant més bé la terra i millorant la retenció d’humitat. Finalment l’esteva servia al pagés per dominar la pollegana, havent de fer força cap amunt per enfonsar la rella.
L’arada amb camatimó era un eina imprescindible de llaurar amb que aparellaven a dos animals de tir, que anaven units per el jou. La barra central entre els dos animals es el camatimó, que trasllada la força de tir dels animals a la pollegana que subjecta i dirigeix el llaurador. Normalment esta construit amb una sola barra d’un sol tronc, de fusta de pi blanc. Va èsser un instrument imprescindible per a poder viure i progresar la gent dels pobles durant segles.
L’arada amb forcat compleix la mateixa funció que el camatimó, però el seu diseny es molt més modern i l’adaptabilitat es diferent, es de força inferior. Els forcats es fabricaven en fusta de lladoner , una fusta molt mal.leable que calentant-la al foc permetia encorvar amb certa facilitat fins a conseguir fer, amb molta destressa, la típica forma curvilínea de les dues barres del forcat, adaptat per utilitzar-lo amb un sol animal de tir, i va acoplat a un aladre o vermet de ferro per poder canviar els diversos tipos de pales. S’ha utilitzat en terres de terra flonja o de regadiu. En propietat aquesta es la que s’anomena pollegana.

L’AIXADA


Un viatge al passat per conèixer les eines, els arreus agrícoles i bestiar que utilitzaven els nostres pagesos en els segles XVIII, XIX i XX. Totes les eines tenien que ser ben esmolades i preparades per al seu us. Hi havia una eina per a cada cosa i calia emprar-la per allò que servia.
Començaré per l’ AIXADA. És una eina per cavar la terra formada per una planxa de ferro acerat, més o menysc plana o corbada amb un mànec de fuste d’uns 60 cm.( cinc pams) formant amb aquest un angle agut. Ës emprada en terrenys tenaços on és difícil de treballar amb altres eines, com ara la pala i la fanga. És un eina amb la qual hom pot remoure la terra, descrostar, cavar, colgar i eixarcolar.
Les aixades de dues puntes es fan servir en terrenys pedragosos, per cavar avellaners i ceps a l’hivern; per treure els inicis del bosc a les terres cultivades i per fer el terrós de les formigueres i per collir patates. A Vilaplana les anomenem arpiots. Són eines de ferro amb dos forcons llargas i per l’altra té tall horizontal o vertical, i que va posada al cap d’un mànec llarg de fusta.
Les aixades de fulla estreta, que nosaltres al Baix Camp les anomenem aixadell es una aixada petita , de fulla estreta , proveïda a l’altre part de l’ull, d’un tallant o escarpell. Es fan servir per sembrar llegums i verdures, arrancar males herbes removent la terra del costat, calçar les plantes unint terra a la base de les plantes i fer solcs de poca secció.
I finalment les aixades acabades en punta que normalment es diuen pics es fan servir per fer clots, allà on no penetra l’aixada ampla com ells llocs pedragosos i terrenys de llicorella. Duen un tall o escarpell amb el qual es tallen les arrels de plantes silvestres que van sortin.