Category: vacaciones



Aquesta es la plaça major de Prats de LLuçanés, a la comarca d’Osona .Té una població de 2.790 habitants, una altitud de 707 metros, ocupa un territori de 13,29 Km2 y una densitat de població de 197,03 habitans / Km2.

La fira de Santa LLúcia és una fira dedicada a mostrar i a vendre els productes més tradicionals de les Festes Nadalenques: arbres, figures de pessebre i guarniments nadalencs.S’aprofita dita fira per la mostra i concurs de bestiar; exposició i fira de rucs : durant el matí passejades amb carros i ruscs per la mainada i com final : la FESTA Del BOSC: concurs de tallador de llenya i ròssec de troncs.

De Santa LLúcia a Nadal dotze dies de cabal.

Dels troncs del gener, s’en sent el bosc i el ramat també.

Ases i mules tant poques com pugues.

Aquesta és l’església de santa LLúcia amb la torre del castell de Quer a mà dreta enlairat sobre un roc o quer. El castell ( 1.o56) i l’església del segle XII, també anomenada de Galobardes.
Un altre monument important ( joia arquitectònica més preuada pels pradencs) es l’església de Sant Andreu de LLanars ( segle XII) d’una sola nau. I coronant l’encontrada més alta hi ha l’església de Sant Sebastià.

Aqui teniu una mostra de la fira i exposició de rucs. Junt amb Calaf són les dues fires més importants en l’actualitat, doncs la de Verdú ja no es fa.

Anuncios

ELS PRATS DEL REI


Els PRATS DEL REI es un poble situat als altiplans segarrencs de la comarca de l’Anoia. Té uns 545 habitants. L’extensió del terme municipal es de 32,76 Km2. La seva altitud sobre el nivel del mar es entre els 600-700 metres. El 60% del terreny es dedicat al conreu de cereals: blat i ordi.
El centre històric de l’antiga vila emmurallada manté integre l’esplendor de temps passats, reflex de la gloriosa època medieval amb la Plaça Major Porticada. Presidint dita plaça es troba l’edifici històric de l’Ajuntament ( foto que teniu a l’esquerra), exemple del gòtic català. Es l’edificació més emblemàtica i destacada de la plaça. Fou construit a finals del segle XVI, tal com es a l’escut de la vila que presideix la façana ( 1.591).
L’església parroquial dedicada a Santa Maria ( veure foto supoerior) és d’estil barroc i fou edicada entre 1.685 i 1,713. Té una sola nau amb sis capelles laterals per banda. En la capella del Santíssim hi ha el panteó de la familia LLOBET. L’any 1.594 aquesta església fou agregada a Sant Joan de Laterà, una de les quatre basíliques jubilars de Roma.
Exemple de cases històriques i nomunentals són : ” Cal Jona “, ” Cal Arrapat ” amb dues importants voltes romàniques en el seu interior; ” Cala Corona ” o ” Cal Pits “.
La patrona de Prats del Rei es la Mare de Déu del Portal ( podeu vereu al començament la seva imatge) segons molts ha fet innombrables miracles.

PARQUE DEL ALTO TAJO


El Parc Natural del Alto Tajo es caracteritza per la gran diversitat de la seva flora. Dins dels seus límits hi ha un 20% del total de les espècies que presenta l’floraflora ibèrica amb extenses pinedes. Presenta una similitud amb la serralada ibèrica (veure l’última fotografia) destacant les formes vinculades a la xarxa hidrogràfica com ara: canons, falçs i terrasses. Però a més té formes singulars de vessant, és a dir, ganivets, agulles i monólo com pot perfectament comprovar (en la segona fotografia) que correspon a la Hoz del riu Gallo. El Parc està creuat per un gran nombre de Que de nord a sud són vertebrats pel TAJO i que van acumulant cabal entre els boscos i l’abrupta orografia del terreny. Entre els seus afluents cal ressenyar el riu Gall, el Corb, l’Ablandejo i el Linares. És el parc que té un sistema de falçs fluvials més extens de Castilla La Mancha. Dins del Parc hi ha cinc enclavament. La Hoz del riu Gallo, el naixement del riu Cuervo, les llacunes de Taravilla, les Salines de Armallá i el Salt de Povedap.
Té una superfície de 176.265 hectàrees i va ser declarat parc natural l’any 2000. Aquest parc, com a espai protegit, és un dels últims refugis per a espècies amenaçades i de gran valor com l’àliga perdiguera. Les nombroses parets rocoses que coronen els canons fluvials acullen excel lents refugis per a les rapinyaires rupícoles com l’àguila reial (18 parelles), l’àguila cuabarrada (4 parelles), falcó pelegrí (35 parelles), aufrany (26 parelles), voltor comú (400 parelles) i el duc (15 parelles). També hi ha grups de cabres salvatges, Esparvers, teixons, fagin, gats salvatges i mostela. Poden així mateix veure espectaculars papallones com “Parnesius Apolo” i “Graellsia Isabellae”.
Les seves muntanyes són conglomerats de pissarres i quarsites; roderrales d’ingressos i erms calcàries. Hi ha grans masses de pins (pi roig, pinassa, pi de resina). Vegetant sota la coberta de les pinedes trobem roures, alzines i roure reboll. Quan arriba la tardor i la primavera apareixen multitud de saboroses bolets. A la zona central del Parc, en les erms calcàries, hi ha vastes masses d ‘savina turífera catalogades entre les més ben consevador d’Europa.
El Santuario de Nuestra Señora de la Hoz, en el siglo XI aparece como Santa Maria de Molina, celebra su festividad el 11 de mayo. El Santuario ( ver la primera fpotografia) se halla ubicado en el barranco del mimo nombre, aprovechando el único lugar abierto del mismo. Destaca el paraje en el que se situa, y en el que es recomendable perderse durante unas horas para contemplar las formas caprichosas que el rio Gallo ha formado en las paredes rocosas, que en una altura de 10 a 15o metros escoltan el estrecho desfiladero, Encima de la ermita- santuario hay un mirador desde donde se contempla una vista espléndida del entorno. El santuario es de estilo gótico- renacentista ( siglo XVI ).

LA GIRALDA I EL CAU DEL TAURÓ


Avui com sofreix de tendinitis no puc viatger molt lluny. Anirem a un municipi de la meva província de Tarragona, pàtria de l’exporter del Barça: Sadurni i del que fou Abat de Montserrat: Aureli M ª Esquerré, es tracta de L’ARBOÇ, tocant amb la província de Barcelona. Té al voltant d’uns 3.000habitantes i en el seu frontispici pot llegir-se. “L’Arboç terra de bon vi i de puntes de coixí” ja que pertany a la comarca del Penedès i alberga un museu de “puntes de coixí”. La seva església està dedicada a Sant Julià, construïda entre 1.631 i 1.647 sobre una més antiga romànica; es poden veure unes pintures murals de gran valor iconogràfic. Però avui ens fixarem a LA GIRALDA reproducció mimètica (a escala) de la de Sevilla. Edifici residencial promogut per JOAN ROQUER I MARÍ que en el seu viatge de nuvis per Andalusia amb la seva dona Candelaria Negrevernís i Lasala, va quedar meravellat de l’arquitectura califal, que vol reproduir a la seva residència.
L’obra es va realitzar entre 1.877 -1.889. Va ser dirigida pel mateix. És un dels edificis emblemàtics de la població. Aquest conjunt arquitectònic ha complert el seu primer segle, es va acabar i es va habitar l’any 1.902. Si la construcció sorprèn des de l’exterior una visita guiada a l’interior li acabarà de despertar tots els sentits. La torre té una alçada de 52 metres, la meitat que l’original, i és la tercera torre amb minaret més alta després de la de Sevilla i la de Marraquec, acabada amb una preciosa escultura anomenada “giraldillo”.
A l ‘interior veuràs al Pati d’Els Lleons “de l’ Alhambra de Granada i el Saló d’Ambaixadors” de Los Alcazar de Sevilla, la cúpula és d’or i cada detall està fet a mà. Té diverses sales i habitacions amb un mobiliari procedeix de palaus francesos. Les vidrieres policromades van ser realitatzades per orfebres de Lleó i les làmines d’or i altres complements artístics són còpia de la mesquita de Còrdova. Mostren així mateix l’exemplar més gran del món del “Quixot” i una espectacular col lecció de petxines marines única al món. Tant la façana com a l’interior veureu mostres d’inspiració neomedieval, àrab i de l’art califal.
EL CAU DEL TAURÓ és un altre dels llocs dignes de visitar. L’afany col.leccionista de JOAN RIBÉ ha aconseguit reunir mostres de més de 100 espècies de taurons. Ha dissecat al seu museu el tauró “Miracle” que el 20 d’agost de 2007 va ser vist i embarrancat a la platja del mateix nom, a Tarragona. Era una femella grisenca i mitjana 1,6 metres de llarg.Fa aproximadament uns 45 anys que va començar a col leccionar fòssils que trobava en els seus passeigs pel camp. Quan tenia 7 anys va trobar una dent de tauró que va despertar una gran curiositat per aquests animals. Avui té prop de 70.000 peixos entre taurons vius i dissecats, fòssils, llibres i documentació diversa. L’any 2000 va obrir un petit museu monogràfic al carrer de La Muralla número 23. És l’únic d’Espanya i el tercer del món per la seva importància. Abasta actualment uns 250 metres quadrats on hi ha grans aquaris i es poden contemplar exemplars vius, ja que una de les activitats és la criança de taurons, grumets o “ocellata”, que després cedeix a diversos països.

CARACOL MANZANA



Nunca habia visto caracoles así y menos que se llamaran manzana. Nuestros caracoles son domésticos salen despues de la lluvia en los bosques, praderas y sitios donde haya hierbas. Tan domésticos que son comestibles. Las parrillas de caracoles por las tierras de Lérida son famosas y multitudinarias, incluso se apuntan los políticos. Y en las canciones de infancia los caracoles son protagonistas.
Estos caracoles manzana no son autóctanos son importados de las zonas tropicales de Asia y de América del Sur. Fruto de la globalización. Son devoradores de plantas. Para reproducirse necesitan del otro sexo pues no son hermafroditas como la inmensa mayoria de caracoles. Ponen sus huevos en una masa gelatinosa bajo el agua; va depositando la hembra sus huevos deslizándolos de uno en uno. Puede depositar entre 100 y 500 de 2 a 3 mm., lo que le puede llevar de 1 a 3 horas. Algunos lo consideran como un pez.
Se han instasdo en el DELTA DEL EBRO al sur de mi querida provincia de Tarragona ( ver fotografia ) pues han hallado un habitat adecuado, aguas lentas con corrientes suaves. Incluso son capaces de sobrevivir a la sequia enterrados en el fango. Se han convertio en una verdadera plaga para las plantaciones de arroz. No tienen dientes pero si una llengua cubierta de quitina y con ella raspan los brotes de la planta de arroz y los cortan en pequeñas porciones antes de tragarlos.
Su concha posee unas cinco vueltas y crece durante toda su vida, llegando a medir entre unos 40 – 70 mm.de diámetro. El color de la concha es entre marrón- verdoso y el marrón oscuro casi negro. Poseen una gran resistencia y rápida capacidad de reproducción. Están colonizando nuestros arrozales con una velocidad sin precedentes. Y como anteriormente he dicho se alimentan de los brotes tiernos del arroz , y pegan a los tallos sus huevecillos de color rosa, y tan pronto eclosionan ya tenemos un nuevo caracol manzana. Una odiosa plaga que no deseamos.