L’arada, aladre o pollegana es un instrument essencialment d’una peça on va fitxada la rella, i d’un espigó on va lligat o junyit l’animal o animals per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra.
Hi ha diferents tipus de pollegana : giritaria, de pala fixa, amb paletes, de fusta i de ferro. La giratoria tenia dues pales que giraven sobre un eix i per tant permetia treballar en dos sentits. La de pala fixa o francesa tenia la pala entre la barra del timó i la barra de direcció amb el corresponent forcat, funciona en un sol sentit i direcció. I la que tenia a la rella dues ales tallants apta per un treball molt superficial, pràcticament amb l’única missió de netejar l’herba.
Les parts principals són : la corba : peça de la pollegana que travessa la base ( es de fusta o de ferro ) més o menys corbada, amb la qual dos o un animal són junyits pel cap o pel coll a la pollegana; la dental peça a on encaixa la rella ; la rella : peça de ferro, tallant per un extrem i amb mànec o cua a l’altre , mitjançant el qual es fixada al dental de la pollegana, que serveix per a penetrar dins la terra i obrir-hi solcs; l’orellera peça de ferro o fusta que, en forma d’aleta , es possa al costat d’una pollegana amb la finalitat d’eixemplar el solcs i on van encaixats els orellons que serveixen per tombar la terra remoguda per la rella; l’esteva : peça curta i posterior de la pollegana , sobre la qual el llaurador s’aferra per conrear la terra; la corba i el jou són la meteixa cosa; la tinella : peça que enganxada al dental i a la cameta fa de contrafort i finalment el tascó : peça en forma de falca per a pressionar a l’esteva amb la reixa entre les anelles que subjecten el timó i la cameta.
Mireu el que escrivia Virgil en el llibre ” GEORGUIGUES ” : ” Sense triga, es pren dins els boscos un om que es força amb volència a vinclar-se per fer-ne una cameta i se li imprimeix la forma d’una arada corba ; se li ajusta, pel costat de la rella, un timó que ateny vuit peus de llargària ( uns 2,60 m. ), dues orelles i un dental de doble esquena. Es talla també, abans, per al jou , un tell lleuger i un faig alterós per a l’ esteva. Com podeu percebir res no s’escriu sota el sol. Tots en certa forma som uns copiadors.
Acabaré amb tres refrans :
Amb una pollegana vories si’ls faria rectes els solcs.
Qui no llaura en dur ni moll, tot l’any va amb el sac al coll.
Cunyats i relles de forcats , sols són bons ben soterrats.
Anuncios